Vòmits de gel

És el teu cos
que em cou,
i prou que ho saps,
amb la cremor del vòmit
que puja ventre amunt,
urpes de gel, i fàstic
esgotador i negre.

Ara

El silenci corcat
ens pluvisqueja
encenalls crus,
remors de falques
i carícies
agòniques
i eixutes.

Abans, sí, abans...
Potser ho recordes.
Humits, els llavis,
curosos, abocats
als cossos plens;
petons tibants
de fam i llum,
i espai de glaç
i boira ardent,
i sang que cerca
batecs de carn,
i crits de sal,
abans,
urgida i dolça.

Teseu

La fosca carn, el cau
ferit de mil records estranys,
de flors i sangs
obertes. Les meves mans,
el fil de pa i de llum;
el monstre,
capgirat a la vida.
La meva espasa. Dol,
pessic d'amor i de fugida
dolça, triomfant... humida!

Pòrtic per a Les cançons d'Ariadna, de Salvador Espriu

Esquena de silenci

Esquena de silenci, humida
semença de sorpresa
i de plaer,
llum, cobdícia fosca,
ferma,
ganivet assedegat
de fer sagnar els teus llavis
dolçament, amb gotes
engruixides
de vermell sobtat i ple.
Boca que et busca
i fon
glops de saliva fresca
amb la memòria tova
d'estimar el teu cos,
subjecte
de sintaxi acarnissada.

Amor i mort

Les flors negres podran
adormir-se als teus peus
i somiar pel teu cos
raigs de llum
i de goig.

Ja s'esten la remor
que se'm fa lletra i cant
per pujar per la pell
estimada
i absent.

El teu bes encendrà
en els pètals porucs
un foc mort de verí
cobejat
i assassí.

I farem cap plegats
per l'ombrívol camí
que s'amaga pel mur
solitari
i dolgut.

Elogi de la llengua catalana

On rau el misteri de l'ésser d'un poble, aquesta amable convenció que ens situa al mig d'altres, orfes d'estranyesa envers desconeguts, vivents, traspassats i no nascuts encara, que ens agermana en un espai dispers i de simultaneïtats ombrívoles. Aquest temps que travessa els anys més enllà dels nostres límits personals, que és un feix de continuïtats, ruixants a voltes, defallents i fugisseres altres. Aquest àmbit de respiracions i ecos que els mots poden tenyir amb l'alè secret i múltiple que ve de segles enrere i estén el seu vol fins envair imprevisibles pulmons i trencar l'espai mut del dia, tot enlairant les ales de l'idioma lluent, antic, polit, lliure, nou, encisador.

On rau, si no és al foc íntim i secret dels sons que malden per estendre la flama dels somnis encerclats dins les lletres, l'incendi fort que, alliberat, engoleix l'orb clot del silenci i hi espurneja les carícies de llum i d'esperança, de vida, i cant i joia.

Aquest misteri d'una llengua, refeta, com totes, a trossos, incrustada dels fragments, relíquies que els llavis, les plomes, els naufragis, les pregàries, els desitjos, les lleis, els planys hi aboquen. Enterbolit caprici del destí i la terra, que basteixen el palau d'un pensament pregó, flexible i propi, barroc refugi de records i oblits, bressol nu de sentiments, sepulcre de violències i de guerres.

Cos d'aigua, ànima de so, lliure designi de la ment que s'hi emmiralla. Altar de la presència absent, casal humà: possible, noble, necessari.

Extradició

Lliuraràs als meus llavis
la veu, humida i tèbia,
la buidor de la llengua,
serp xopa d'ombres.

I beuré pel teu ventre
espills porucs de llunes,
estels captius que vetllen
gemecs tancats als somnis,
crits esclaus fets de goig.

Amagaves els cossos
petits dels mots fugits,
lladres muts que extradites
a la presó dolça
del somriure que t'obro.

Lliures vull les paraules,
els espais que les cames
envaeixen al llit fresc i nu.
Siguin ara, estimada,
ocells d'ales daurades,
vols plaents de les pells
tatuades de sons i de llum!

Amor

Sobre la teva veu,
la llum i els ulls,
tancats i tips
d'engrunes de silenci que s'esmuny
pels cabells foscos de l'oblit.

El camí de tendresa que la boca
et guarneix de lluïssor humida i fresca,
la cremor fugissera,
la fiblada plaent que els teus mugrons
regalimen de neu somiada i tova.

El teu cos habitat,
càlid i viu,
goig tremolós,
cim dels dolços ofecs,
delers, desitjos.

El diamant de l'orgasme
fúlgid i pur com una aurora,
net, poderós,
com una espasa.

Espriu

M'ofeguen, ànima meva, a voltes
aquests silencis fràgils dels teus mots,
cossos grisencs, polits,
gairebé ombres esteses
amb set d'Hades. Em vessen
una estretor per dins,
una fredor que crema
dolçament la pell d'una memòria nova.

Dibuixen ara un vol
de nou encuriosits
per les esquenes d'aquest cel suau de març,
tot escampant pels núvols
rampells eixuts que branden
espases d'una llum antiga i cega.

Ah, les paraules! Tot i l'antigor resseca,
i tenir els ulls ja potser buits i orfes,
irisen les espurnes del meu cor,
de nou feliç en veure't a tu,
bonica tal com la nit nua,
tot albirant a la mirada teva antics corrents
de noblesa de sang secreta i tendra.

Sepharad, escolta'ns ara tu,
nau vella entre les aigües
de la vida i la mort,
la nostra veu dempeus et crida,
et fa ofrena de llavis,
vermells i oberts,
dels nostres cossos,
llaurats i escrits amb traços
semblants als ulls nascuts en tu
vora la mar d'Empúries i dins el blat oceànic.

Fa molt de temps, recordes?
la sang vessada de germans
va teixir fils en els teus solcs, curosos
més tard de beure neta
la puresa nova, ploguda pacientment.

Al bell mig del teu cos sagrat,
trenat tot de ferides i de somnis
s'aplegaran les nostres boques
i aquestes veus et cobriran de llum,
vent amunt enfilades,
com flames que incendien
només ja un cor, un cant, un temps de vida.