La mort dels mots

Serà ceguesa tèbia,
baixada i cau de fosca nit
les mans ben xopes de silenci negre,
els llavis tammateix aixuts
i ja dejunis
de l'aigua neta i fresca de la llum.

Les passes cosiran sorolls
profunds als esglaons,
remors ferits de sal, i de buidor
humil i seca.
I no tindrem per res,
ho saps prou bé, estimada,
cap altra cosa: seran només
ja tot arrels endins
i oblit de sang
que ix feta de mort
sense l'alè brillant naixent d'una ferida.

És esperar potser el que tortura
tan lentament desitjos
i coratges,
és l'escalfor de cendra
d'aquest temps de terminis i justícies
petites i sinistres
la sorra que ens ofega
curosament,
amb negra suavitat i deixadesa.

No puc pas dir ja res que no s'enfonsi
en un clot de brutícia,
seu famolenca de taüts i boques
que no diuen
mai més els mots,
només mosseguen els seus cossos,
les restes oblidades
d'ànimes mudes i espaïoses,
temples antics i nus
per sempre més
d'imatges vives i paraules.