On rau el misteri de l'ésser d'un poble, aquesta amable convenció que ens situa al mig d'altres, orfes d'estranyesa envers desconeguts, vivents, traspassats i no nascuts encara, que ens agermana en un espai dispers i de simultaneïtats ombrívoles. Aquest temps que travessa els anys més enllà dels nostres límits personals, que és un feix de continuïtats, ruixants a voltes, defallents i fugisseres altres. Aquest àmbit de respiracions i ecos que els mots poden tenyir amb l'alè secret i múltiple que ve de segles enrere i estén el seu vol fins envair imprevisibles pulmons i trencar l'espai mut del dia, tot enlairant les ales de l'idioma lluent, antic, polit, lliure, nou, encisador.
On rau, si no és al foc íntim i secret dels sons que malden per estendre la flama dels somnis encerclats dins les lletres, l'incendi fort que, alliberat, engoleix l'orb clot del silenci i hi espurneja les carícies de llum i d'esperança, de vida, i cant i joia.
Aquest misteri d'una llengua, refeta, com totes, a trossos, incrustada dels fragments, relíquies que els llavis, les plomes, els naufragis, les pregàries, els desitjos, les lleis, els planys hi aboquen. Enterbolit caprici del destí i la terra, que basteixen el palau d'un pensament pregó, flexible i propi, barroc refugi de records i oblits, bressol nu de sentiments, sepulcre de violències i de guerres.
Cos d'aigua, ànima de so, lliure designi de la ment que s'hi emmiralla. Altar de la presència absent, casal humà: possible, noble, necessari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario