Del temps antic del mar,
de dins l'escuma,
vas néixer tu, reial,
humida i bella,
pell nova i habitada
de llum i foc i plany i enginy
i cants amargs, i màgica dolçor.
Els peus, subtils,
pardals purs i lleugers,
la sorra van ferir a penes
i de seguida
els altres déus al cor
profundament sentien
una escalfor sobtada i nova.
I al cel els núvols
somriures dibuixaven amb els cossos
blancs i porucs.
I no només ocells,
i no tan sols els fills de l'aigua,
també l'estirp dels animals terrestres,
ja començaren aleshores
el joc d'amar-se els uns als altres.
I ara els homes
i les dones s'estimen tot copsant-te
en el desig del cos i la bellesa,
en les virtuts que afloren
de dins les aigües misterioses
en què naden les ànimes mortals.
¡Afrodita de tron multicolor
dea immortal de foc subtil,
desmai i vent, i fils trenats d'engany,
si és que algun cop sentires
la meva veu antany que t'implorava,
vine amb mi ara, des del casal del cel,
en el teu carro que les aus guiaven,
vine, i fes-me sentir de nou, deessa,
les suaus olors del cos que estimo
de l'ànima fugaç que crido
bojament cap a mi,
pel teu encís irremeiable!
No hay comentarios:
Publicar un comentario