Espriu

M'ofeguen, ànima meva, a voltes
aquests silencis fràgils dels teus mots,
cossos grisencs, polits,
gairebé ombres esteses
amb set d'Hades. Em vessen
una estretor per dins,
una fredor que crema
dolçament la pell d'una memòria nova.

Dibuixen ara un vol
de nou encuriosits
per les esquenes d'aquest cel suau de març,
tot escampant pels núvols
rampells eixuts que branden
espases d'una llum antiga i cega.

Ah, les paraules! Tot i l'antigor resseca,
i tenir els ulls ja potser buits i orfes,
irisen les espurnes del meu cor,
de nou feliç en veure't a tu,
bonica tal com la nit nua,
tot albirant a la mirada teva antics corrents
de noblesa de sang secreta i tendra.

Sepharad, escolta'ns ara tu,
nau vella entre les aigües
de la vida i la mort,
la nostra veu dempeus et crida,
et fa ofrena de llavis,
vermells i oberts,
dels nostres cossos,
llaurats i escrits amb traços
semblants als ulls nascuts en tu
vora la mar d'Empúries i dins el blat oceànic.

Fa molt de temps, recordes?
la sang vessada de germans
va teixir fils en els teus solcs, curosos
més tard de beure neta
la puresa nova, ploguda pacientment.

Al bell mig del teu cos sagrat,
trenat tot de ferides i de somnis
s'aplegaran les nostres boques
i aquestes veus et cobriran de llum,
vent amunt enfilades,
com flames que incendien
només ja un cor, un cant, un temps de vida.