Cremor de tu

Vaig albirar, amor,
dins els teus ulls,
els temps ensorrats
i foscos;
dins la teva boca
les passes dels llavis
que begueres
amb un delit antic.
Vinguè la llum:
ens estenguè a la pell
els fils ardents
de les aigües,
desitjos
que les boques
humides somiaven.
I ens vem trobar,
sí, estimada,
al cel,
exacte i pur,
al núvol sucrós
volàtil i plaent,
que fon la mort
amb la cremor de gel
xop i enlairat,
la buidor plena
i encesa
del goig
i dels cossos.